POSTE DE BARBERO

tothom quan veu aquesta imatge ens ve al cap el típic símbol que trobem fora de les barberies.  Aquest signe comercial és, segons una tradició que data de l'Edat Mitjana, un pal amb una hèlix de ratlles de color (generalment vermelles, blanques i blaves als Estats Units;, sovint vermelloses en altres països). El pal pot estar fix o girar sobre un eix, amb l' ajuda d' un motor elèctric.  

L' origen del pal de barber roja blanc s'associa al fet que un dels serveis que oferia era el de realitzar sangries i històricament es representava amb embenats sagnants enrotllats al voltant d' un pal. Durant l' època medieval, els barbers efectuaven operacions de cirurgia als seus clients, així com extraccions de dents. El pal originàriament tenia una palangana de bronze a la part superior (representant el recipient on es guardaven les sanguines) i en la inferior (en al·lusió al recipient que rebia la sang). El mateix pal simbolitza el pal o bastó que el pacient agarrava durant el procediment per facilitar que la sang fluixes.

Alguns autors opinen que el format en colors vermell, blanc i blau emprat a Estats Units és un homenatge als colors de la bandera.

Al Concili de Tours el 1163, al clero se li va prohibir la pràctica de la cirurgia. Des d'aleshores, els metges es van separar clarament dels cirurgians i els barbers. Més tard, el paper dels barbers va ser definit per la Hermandad de San Cosme i San Damián, fundada per Jean Pitard a París al voltant de 1210, com a cirurgians acadèmics els de llargs robatges i com a barbers cirurgians els de robatges curts.

Després de la fundació de la United Barber Surgeon's Company a Anglaterra, per estatut el barber havia d'usar un pal blanc i blau i el cirurgià un pal vermell. A França, els cirurgians usaven un pal vermell unit a una palangana per identificar les seves oficines. El blau sovint apareix als pals dels Estats Units, possiblement en honor als colors nacionals. Una altra interpretació més imaginativa dels colors emprats en els pals és que el vermell representa la sang arterial i el blau simbolitza la sang de les venes i el blanc representa l'embenatge.

L'11 M

L' 11 de setembre de 2001 es van produir els atemptats de l' 11S a Estats Units. 19 membres de la xarxa Al Qaeda van segrestar avions comercials per ser impactats contra diversos objectius, causant la mort de 2996 persones i deixant a 25000 ferits. A Espanya havien succeït alguns esdeveniments relacionats amb atemptats d'aquesta naturalesa:

El desembre de 2001 a Karachi es pren la decisió d' atemptar a Espanya, ratificada el febrer de 2002 a Estambul durant una reunió d' organitzacions yihadistes nord-africanes i aprovada pels dirigents d' al-Qaeda cap a finals de l' estiu o inicis de la tardor de 2003. La reitera a mitjans de 2003, en els següents termes: «El suport prestat als Estats Units en la seva guerra contra Irak implica determinats riscos. La imatge del nostre país passa de ser la d'una entitat individual a la d'un »opressor occidental», als ulls de determinades nacions i grups extremistes». El 10 de desembre de 2003, l'òrgan d'Informació d'Ajuda al Poble Iraquí , a la llista de distribució del Global Islamic Media , a través d'internet, difon un document on aconsella atemptar contra Espanya.

El diputat navarrès del Grup Popular Jaime Ignacio Del Burgo va afirmar que l'expresident del Govern i del PP José María Aznar es va equivocar en acudir a les illes Azores en vigílies de la guerra d'Irak i transmetre una imatge "profundament negativa" com si Espanya participés en la contesa. En una entrevista a Radio Euskadi, Del Burgo va recalcar que Espanya no va participar en la "invasió ni en cap acte d'hostilitat contra Irak", sinó que "simplement" va enviar una "dotació d'ajuda humanitària" formada per militars.

Del Burgo va assenyalar que l'assistència a la conferència de l'Azores va ser una "decisió personal" d'Aznar com a president del Govern, sense que tingués el suport del comitè executiu del PP. "Va ser un error i hem de fer autocrítica", va manifestar el diputat del Grup Popular.

L'11-S va canviar profundament als Estats Units i, amb ells, al món. L' impacte estratègic ha estat clar i és compartit pels autors de les obres ressenyades: l' activisme nord-americà i la seva indiscutible primacia militar. Només cal recordar que els europeus temien de Bush fill el seu possible aïllacionisme i avui es queixen de l'excessiu intervencionisme de l'actual inquilí de la Casa Blanca, llest a deslliurar una batalla moral i material contra el «eix del mal» i el «mal» mateix al món.

D'altra banda, la importància central de la lluita contraterrorista per a Washington ha portat a situacions paradògiques, com una OTAN que activa la seva clàusula de defensa mútua però que a penes es mobilitza col·lectivament en suport de les forces nord-americanes; o una Rússia que presta més servei sobre el terreny que els aliats europeus. Europa ha estat víctima del seu propi èxit i avui l'atenció passa per altres zones.

Els atemptats haurien despertat el món occidental del seu somni de pau perpètua, exposant-lo amb tota crueltat a l'existència oblidada ingènuament del món real, un món ple d'odi i violència. Heisbourg, en les seves conclusions a Hyperterrorisme, va encara més enllà i data el punt exacte d'aquell retorn a la Història: en realitat, la societat internacional hauria donat un salt cap enrere fins al 1618.